Història de la casa

És una rectoria de caràcter senyorial. Tot i que al segle XVIII s’hi va fer una gran ampliació, la primera construcció data del segle XVI.

Com a rectoria, té una classe per l’època i una grandària fora de l’habitual. Aquest fet només es pot explicar perquè el Senyor d’aquest poble no era un noble sinó que ho era el bisbe de Girona, des que al segle XIII Guillem de Cabanellas va testamentar el Castell de Dosquers a favor de la capella del bisbat de Girona. És raonable d’entendre, doncs, que la Rectoria gaudís d’unes prestacions i d’una grandària (500m2), de les que que d’altres rectories no en podien gaudir. Es diu que hi vivien dos o tres capellans, més la senyora que els cuinava. Aquests capellans també feien missa a d’altres esglésies de l’entorn, com la de Fares, on per arribar-hi, el capellà s’havia de descalçar i pujar-se els pantalons per tal de creuar el riu Fluvià.

L’últim capellà hi va viure fins cap als anys 50. Uns 25 anys més tard, l’any 1979, en Joan i la Margaret, pares del propietari, van adquirir i salvar aquesta casa quan estava ja a punt de caure. La van restaurar intentant mantenir al màxim les seves condicions originals, procurant no alterar la saviesa arquitectònica d’una casa feta a consciència pels nostres avantpassats.

Al sostre del menjador, al primer pis, s’hi pot observar un encofrat del forjat amb motius decoratius renaixentistes. Aquests motius es van realitzar a la darrera gran ampliació de la casa, al 1755, tal com denota la inscripció de la biga principal (jàssera).

A l’habitació Cadaqués hi trobem una pica de pedra, enrajolada, també del segle XVIII, on s’hi podia abocar aigua i sortia per un desguàs, tota una modernitat per l’època.

A l’última planta (antigues golfes), s’hi pot observar l’encanyissat de la teulada que queda per sobre de les bigues, la qual cosa és una obra d’art de l’arquitectura local que permetia un molt bon aïllament tèrmic i lleugeresa. El que també constitueix un perfecte aïllament tèrmic que denota la saviesa constructiva dels nostres avantpassats, són les parets de 80cm de gruix. Aquest gruix augmenta a mesura que baixem de planta, i el cas extrem és la planta baixa, on a l’estiu pots estar a 35 graus a l’exterior però a dintre mantenir-se a 25 graus. Excel·lent per qui vulgui dormir plàcidament sense haver de patir les calors d’estiu i sense haver d’endollar aires condicionats poc sans i ecològicament poc sostenibles. També a l’hivern, a diferència del que pugui semblar, la planta baixa és dels espais on hi entra menys el fred.

Seguim a la planta baixa. A l’habitació que hem anomenat “La Volta”, en comptes d’un sostre de bigues s’hi troba una doble volta de canó, d’una complexitat constructiva major que la volta simple de canó. La forta presència d’aquest tipus de “sostre”, que té el seu origen en l’arc de mig punt romà, denota la forta romanització que va tenir l’Empordà. Per alguna cosa Empúries va ser el primer enclavament romà a la península. La volta seria una evolució constructiva típicament catalana del clàssic arc de mig punt. Es diu que la primera volta documentada al món va ser la de Sant Pere de Rodes, també ben a prop, la qual va servir per construir una de les primeres esglésies romàniques que es coneixen. I evidencia que la creació del romànic s’ha d’anar a buscar més a terres empordanenques i catalanes que no pas cap a Itàlia, com molts encara creuen.

La casa té també un petit celler soterrani on s’hi feia el vi. Des de la planta baixa s’hi baixa per unes escales amb les quals s’accedeix a una petita cambra subterrània d’uns 3 metres quadrats, excavada directament a terra. És de caràcter molt rústic, però hi és impressionant observar com la temperatura es manté durant tot l’any al voltant dels 15 graus, 14 a l’hivern i setze a l’estiu, és a dir, a la temperatura ideal per conservar el vi. Una nevera perfectament sostenible a cost zero. Es troba tancat per motius de seguretat però podeu demanar al propietari que us l’ensenyi.